De Juana, els presos i el diàleg i l'Espanya de la caverna

Potser que fruit d’una visió potser més oberta de la situació des de Catalunya, una visió que sempre ens ha caracteritzat com a catalans i catalanes, i a Catalunya com una terra d’acollida, ens fa sovint tenir diferents opinions i visions sobre les situacions en altres territoris ocupats per l’estat Espanyol, opinions molt diferents i molts de cops oposades a les polítiques seguides pel Govern del país veí.

Una d’aquestes situacions és la visió diferent, potser més oberta, o simplement més pròxima, de la realitat de Euskal Herria. Sovint, alguns de nosaltres compartim el fi a on vol arribar ETA , però en absolut compartim el mitjà amb el qual pretén arribar, aquesta visió des de les espanyes, sovint se’ns titllaria de feixistes, separatistes, rojos, terroristes, entre molts altres...

Per altra banda, la majoria de nosaltres entenem que la única via per solucionar el problema de la violència que pateix Euskal Herria és la via del diàleg, tant a nivell social com polític, entre les parts implicades en el conflicte, Euskal Herria i l’Estat Espanyol. Un diàleg que s’ha de mantenir constant, passi el que passi, ja que aquesta via, tal i com s’ha comprovat en molts altres països, ha estat la única via de solució dels conflictes. Això que és tant normal per la majoria de nosaltres, des de les espanyes ens seguirien titllant del mateix, que si som còmplices d’ETA, separatistes, que claudiquem davant la violència, i infinitats d’insults semblants a aquests, això si segur que en menor grau que l’anterior situació.


En últim lloc trobariem una minoria catalana que voldria seguir pel cami que segueix el Partit Popular fins ara, provocant un clima de tenció i criminalització de qualsevol acostament de dialeg amb ETA. Aquesta forma ja podeu veure que a les espanyes us rebrien la mar de be i de contents, tot i ser catalans.

Amb això el que pretenc expressar, és que per desgràcia, ens obliguen a viure en un país que socialment, encara no ha madurat, i en que en molts casos no ha volgut veure el que passa en el món. Un país que pel simple fet de no voler reconèixer el dret a decidir lliurament de qualsevol nació a tenir la seva pròpia sobirania, es veu immers, en el cas d’Euskal Herria en un conflicte armat entre dos posicions.

Ara be per arribar a la fi de la violència, el que no pot pretendre l’Estat espanyols, es seguir de braços creuats i esperant a que ETA faci tots els moviments i ells cap. En aquest mesos de treva, s’ha pogut veure la inoperancia per part de l’estat espanyol. Això ho hem pogut llegir en el diari Gara d’avui, com ETA ha vist mentre ella feia els seus esforços pertinents per arribar a una solució pacífica, com l’Estat Espanyol no complia amb els seus acords que havia establert amb la banda terrorista.

Amb aquesta situació, és normal que s’arribes al moment, que un dia desprès de que ZP s’omplis la boca a l’anunciar que el procés anava tant i tant be, ETA poses una bomba, com una forma de cridar l’atenció i dir que el procés no anava pel bon camí.

Aquests dies, hauríem pogut veure un redireccionament de l’opció del govern espanyol en la conducció del procés de pau, però no ha estat així. Ara fa una setmana, il·legalitzaven les principals organitzacions juvenils Abertzale, com Segi. Avui mateix hem vist com el poder judicial, condemnava a Iñaki de Juana a seguir empresonat, tot i la vaga de fam, i desprès que ja hagués complit la seva condemna a la presó.

És amb aquests moviments és on es veu la inoperancia per part de l’Estat espanyol de la seva ineficàcia alhora de contribuir a tirar endavant el procés de Pau a Euskal Herria. Tot i que sabem que Irlanda i Euskal Herria no és el mateix, i que ni Espanya és Gran Bretanya, ni Gran Bretanya és Espanya, i per tant els processos cap a la Pau són molt diferents, sempre ens quedarà la esperança que l’Estat Espanyol aprengui de Gran Bretanya, i les seves formes de fer per la resolució del conflicte a Irlanda del Nord, però per desgràcia, estem massa lluny de que la societat espanyola, encara molt marcada per la empremta del franquisme, evolucioni i surti d’una vegada per totes de la caverna en la que viu, i s’obri a la resta del món.

Així dons, continuem com sempre, per una banda ETA utilitzant la violència, i per l’altre veiem com l’Estat Espanyol, incompleix la seva pròpia constitució, al no complir l’acostament dels presos bascos, obligant així, a les mares i avies dels presos d’ETA a fer llargues jornades, jornades quilomètriques, per poder visitar els seus fills o nets, i per altra banda, l’Estat Espanyol no ens deixa complir un dels primers drets de l’història de la democràcia, el dret a l’Autodeterminació dels Pobles, el dret a decidir el nostre propi futur com a poble, un futur que només el podem decidir nosaltres, i que diguin el que diguin els altres, la majoria és qui decideix, i quan la majoria pugui decidir el seu futur com un poble amb la plena sobirania, no la demanarem, la executarem.