300 anys de commemoració de la Unió d'Escòcia a Gran Bretanya, 293 de la conquesta espanyola de Catalunya

Ja fa dies que els mitjans ens parlen de la possibilitat que aquest 2007 sigui l’any en que Escòcia faci un pas endavant molt important cap a la emancipació nacional. Fa pocs dies un diari britànic treia a la llum una enquesta sobre la intenció d’emancipació nacional a Escòcia i al mateix temps preguntava als britànics sobre el possible fet. Avui i a través del Blocaire de referència, Saül Gordillo, enllaçava amb un vídeo de VilawebTV on podeu veure una crònica sobre la situació escocesa.

El passat 2006 ja va ser l’any de Montenegro, on després de que la UE (Unió Europea) donés suport al referèndum per a la Autodeterminació, molts catalans vàrem veure amb una clara enveja com la normalitat democràtica, la normalitat de que el poble decidís sobre el seu propi futur nacional, entrava a la UE amb una normalitat esfereïdora, tot i que fos un referèndum on el SI havia de superar el 55% de vots perquè fos vàlid, mentre el NO amb un 45,001% ja hagués guanyat, i per altra banda un referèndum que havia de superar un mínim participatiu, molts ja vàrem pensar que un dia o altre, però un dia no gaire llunyà, això passaria a Catalunya. Tot i que Catalunya no és Montenegro, i Montenegro no és Catalunya, aquesta via es va obrir en la mentalitat de molts independentistes catalans i catalanes. Sobretot com a conseqüència del paper de la UE sobre el procés, i la legitimació per part de la Unió del procés d’emancipació Nacional de Montenegro.

I en aquest 2007 pot ésser el torn de Escòcia, on segons sembla els independentistes cada cop estan agafant més suport popular, i amb un programa d’esquerres, que el fonamenten i el justifiquen amb el fet de que el progrés social arribarà amb una Escòcia independent, fa que cada cop hi hagin més adeptes que justifiquin el suport a la candidatura independentista.

El cas d’Escòcia, és molt diferent a una possible comparació amb la realitat catalana, però com dèiem abans ni Catalunya és Montenegro, ni Catalunya és Escòcia, ja que cadascuna som realitats diferents. El cas dels Escocesos a diferencia del català, es troben en una situació on econòmicament depenen de les ajudes rebudes per Gran Bretanya tot al contrari que a Catalunya, i això els honra i és d’admirar, i a la vegada es mostra, com un motiu més per justificar la necessitat de la implantació d’un procés similar a Catalunya i a Euskal Herria.

Pel que fa al cas Català, molts esperàvem que el procés de Pau iniciat el passat Març a Euskal Herria fos una plataforma que ens aproximes al camí democràtic cap a l’alliberament nacional. Però vista l’inneficacia del Govern Espanyol d’empendre unes vertaderes accions per acabar amb la Pau, hem vist esfumat aquest camí. Tot i això encara ens queden 7 anys per arribar la situació que esta vivint Escòcia l’any del 300 aniversari d ela Unió. Tot i que fan falta molts canvis, i el primer d’ells és acostar i restablir els ponts de diàleg entre el “Nacionalisme de CiU” i l’independentisme d’ERC, principalment, que s’ha vist trencat per les decisions tant d’uns com d’altres. Amb això no vull dir que hagués tingut d’haver un pacte CiU+ERC (veure post de l’opinió personal sobre l’Entesa) , ens al contrari, sinó que per caminar cap a la independència no ho podem fer sols, i per aquest motiu necessitem la unió de tots els sectors sobiranistes del nostre país, siguin del color que siguin, i que quan sigui l’hora del referendum, caminem tots junts cap el camí que ja ha fet Montenegro, on una coalició de forces de dreta i esquerra independentistes van fer realitat l’emancipació del seu país.

Caminar tots plegats cap a la emancipació nacional, i deixar-nos de lluites fratricides entre nacionalistes i independentistes, entre independentistes i independentistes. I un cop junts, establir l’opció d’un referèndum per l’alliberament nacional. Perqué encara que ho veiem molt lluny, ningú es pensava deu anys endarrera que Montenegro seria independent, i ara molta gent veu improbable, de bojos, surrealista i utòpic, votar un dia en els propers anys en un referèndum per l’autodeterminació. Però el que hem de seguir fent i per el que hem de seguir treballant, és perquè en 7 anys, quan celebrem el 300 aniversari de l’ocupació espanyola de Catalunya, puguem també celebrar el dia de l’alliberament Nacional de Catalunya.