Eusten nauen soka zara eta itotzen nauena,

ametsak sortu zizkidana, galtzen dituena.

Sovint ens plantegem coses, sentiments, experiencies, sensacions, que et fan pensar com a evolucionat la teva vida i com aquests sentiments, sensacions i experiencies d'ara, són d'allò més diferent que les mateixes de ja fa gairebè 4 anys.

Podreu pensar que amb 4 anys un té temps de sobres per replantejar tots els pensaments i sensacions que des de un dia determinat, van canviar la teva forma de ser, pensar, sentir i estimar.El problema no és simplement replantejar-ho, sinò que va més enllà, i et planteja dubtes i preguntes de si val la pena o no tornar als origens, tornar a ser d'una forma semblant.

Et planteges si val la pena tornar a donar valor a certes coses que des d'aquell migdia de ja fa més de 4 anys endarrera no van ben be desapareixer, però si que va ser el punt d'inflexió de totes unes esperances i il·lusions basades en sentiments romantics ja passats.

Gairebè 4 anys és molt, en aquest temps e passat de ser un estudiant de batxillerat malalt del basquet, a ser un estudiant universitari, on el bàsquet queda més en el record i on altres prioritats han agafat molta més força. Però tot i aquests canvis, encara segueixo amb aquella espina clavada d'aquell dia en que el Barça de basket va guanyar la Final FOur, i no pel simple fet de que sóc de la penya, sinò perquè aquell dia va ser la derrota de tants esforços, per aconseguir estar amb quelcom tant admirat, respectat i estimat, i que amb tant sols 5 minuts d'un diumenge qualsevol va tancar la porta a tot el que havia estat i passat.

I és que desprès de tant de temps encara tinc l'espina clavada, de fer tot un gran esforç, de donar-ho gairebè tot per alguna cosa, i que al final la recompensa fos tant senzilla, simple i curta. És com l'experiencia de currarte un gran treball sobre un tema en aprticular, i que desprès de tant esforç i treball treguis una nota que no arriba ben bè al 3, però tampoc passa del 4.

Durant aquests ultims 4, han passat moltes, vaja mes ben dit algunes, i en tot aquest temps, no he estat capaç d'oblidar el passat, i inconscientment he retingut els meus verdaders sentiments, per un simple instint proteccionista, més ben dit, per la por a tornar a repetir la història.En els últims 4 anys, sempre m'ha faltat algú, m'ha faltat aquella sensació de dependencia per l'altre, no he pogut trobar aquell sentiment que cada vegada més s'esfonsava per alguna part, i en els ultims anys, això ha comportat que la meva forma real de ser quedes restringida per les meves propies cadenes.

Tant sols un cop en aquests últims 4 anys, aquesta sensació va estar a punt de desapareixer, i va tornar a fer sorgir aquell sentiment perdut des d'aquell migdia. Però quan va sorgir un altre cop, la por a tornar a fracassar, la por a que no sortis un altre cop bè, em van fer callar les meves paraules de desitjos i sentiments que tant sols van acabar plasmades a un document de word infinit, que encara tinc mig perdut pel meu ordinador, i que mai vaig ser capaç de poder expressar devant seu i amb les meves propies paraules.

Ara ja fa més, 4 anys despres d'aquells 5 minuts d'un migdia de diumenge qualsevol, i 4 anys desprès d'aquell fet, i gairebè dos anys d'aquell silenci poruc, tornen a sorgir les sensacions mateixes que tenia abandonades i gairebè oblidades en els meus pensaments i sentiments.

El que no ser, és el que haig de fer, si tornar-me a crear esperances en que tot surti bè, com aquell adolescent il·lusionat, o si per altra banda, haig de restirngir equests sentiments, ja sigui pel fet de que segurament sortiria malament, i més val "prevenir que curar", i deixar fer i deixar passar, o per altre, les coses s'han de tornar a quedar plasmades en un simple word.

Casualitats a la vida n'hi han moltes, i nomès depen d'un mateix creure en elles o deixar de creureles. Aquests sentiments que tornen a apareixer, han tingut molts complements casuals, que recorden aquells que van sorgir ja fa 5 anys endarrera quan encara era un adolescent il·lusionat.Casualitats que és limiten a tonteries, com el fet de trobar-te aquella persona que en prou feines coneixies tot escoltant aquella cançò que tant t'havia sorprès i que aquella mateixa persona t'havia fet descobrir. Casualitats en l'hora de començar a dir-nos aquelles primeres paraules com a desconeguts que erem, casualitats que et fan tornar a replantejar certes coses que t'agradaria que pases, però que tot i ser-ne conscient que són coses practicament dificilissimes que siguin una realitat, un mateix es comença a tornar autoenganyar fruit d'unes sensacions que feia temps que no sentia.

Però que un cop ara les tornem a recuperar, aquest cop torna a ser present aquell fantasma del fracas, i d'aquell esforç de preocupacions i sentiments que pugui suposar, i que segurament acabarà sent inutil

.El problema està que si haig de fer cas a aquestes casualitats i tornar a il·lusionar-me, o per altra banda haig de fer cas omís de totes aquelles casualitats de la nostra relació

P.D: Post publicat al fotolog, que vist l'èxit, i tambè per desviar-me una mica del tema central d'aquest bloc, tambè publico aqui.