penjant les pencartes el divendres nit a la Casa del Poble
Des de el divendres estant tot el dia per coses de la II diada per l’autodeterminació dels pobles, que si papers, cartells, cartolines, acreditacions, màquines, begudes, equip de so, pancartes, anar a buscar gent a l’aeroport, en definitiva, tenir-ho tot enllestit per l’endemà ja que seria un dia molt llarg i dur, però a al vegada molt satisfactori.
Ja el dissabte, i havent anat a dormir a les 3:30 del mati, eren les 5:30 que ja estava a la casa del poble acabant d’enllestir els 4 retocs que faltaven per tenir al 100% la diada. El dia es presentava complicat i llarg, però aquest any, amb la seguretat que fotria un sol de cullons. Els primers nervis van començar allò de les 9 del mati, quan encara les taules no ens havien arribat, unes taules necessàries per la gent de la fira d’entitats, i que havia estat convocada a les 10 del mati al passeig de mar de Blanes. Tot i el retard, que va suposar, retressar altres qüestions com la d’anar a buscar el camió de la beguda, l’equip de so al Morralla, i el muntatge de la barra, la cosa va anar funcionant, tot i que molts dels participants a la diada com a organització tinguessin el temps just i comencessin tard a dinar.
Dir tambè que durant el debat de Organitzacions juvenils varen fallar les NN.GG. (sense contestar), i les JSC ja que segons ens va dir un dels seus representants a Blanes, que ells no tenien res a dir sobre l'autodeterminació, ja que tot estava en els seus estatuts ( el bo del cas, és que tambè es va parlar d'altres coses) i el que pretenia ser el debat, i aprofitant que és feia per Radio Blanes, volia ser a la vegada una plataforma per publicitar les diferents organitzacions, però bè, cadascú fa el que vol.
Ja a la tarda i cap allà les 5, quan l’escenari ja estava gairebé enllestit, sorgeix el problema que havíem fet curt de beguda, un mal càlcul meu que gràcies a la reacció de l’Edu, i que la Carmina ens va obrir les portes del magatzem per agafar més beure, va quedar solucionat. Mentrestant, la diada tirava endavant, la xocolata va volar en pocs minuts mentre la gent jugava a bitlles catalanes, les xerrades, i per sorpresa respecte l’any passat van estar les tres a rebentar, triplicant així el nombre d’assistents respecte el passat any.
foto amb en Xavi Sarrià, cantant d'Obrint Pas
Amb tot això ja s’havien fet les 8 de la tarda, que arribava, amb retard, fruit del caos circulatori a les rodalies, els Obrint Pas, s’ha de dir que el contacte amb ells va ser molt humà, el que vull dir que eren gent molt normal, interessats amb els fets dels pobles, i molt amables en tot moment. Trencant el tòpic aquell que diuen que, compte que els artistes sempre tenen els fums pujats. Mentrestant, la gent de Kontra-band, esperaven l’hora de les proves de so, mentre els hi donava els Xupa-Xups imprescindibles per poder fer l’actuació i hem comentàvem de conya, que aquest pas serien el grup de les JERC, ja que aquest any, entre el concert de Vidreres que havia organitzat les JERC, l’Acampada Jove, i la diada per l’autodeterminació de Blanes, havien fet complert.
si us i fixeu, el de l'estalada groga, sóc jo, en el moment que cantaven barricades
Mentrestant, i allà a les 9 i picu, i amb tot enllestit i preparat, en Carles ens portava pizzes per tots els de la barra i de l’escenari per fer un mos, tot i no haver menjat fins el moment res en tot el dia, la veritat no tenia ganes, i el cos només va acceptar un tros de pizza.
I ja a les 10:20 la cosa s’animava, molta gent esperant els concerts, i que la Colla de Diables Sa Forcanera va amenitzar l’espera amb una batucada de la seva percussió. Començava Kontra-band, amb el Passeig molt ple, i amb el seu directe que personalment m’agrada molt, tot i que aquest cop no el vaig poder gaudir massa. Mentrestant els Obrint Pas ja estaven esperant darrera l’escenari, i comentavem els diferents actes de 3 inconscients feixistes que s’han produït els darrers dies a Blanes, un fet que es van referir durant el concert, i tambè comentavem que si volien podiem sortir amb les diferents banderes dels pobles que igual que els Països Catalans lluiten constantment per assolir la seva llibertat com a poble. I el que deia tot molt bè i genial.
la gent
Alguns amics, sovint em diuen que perquè faig i estic en aquestes coses, on em foto un fart de pencar, mentre els estan de festa. Potser tenen raò i estic perdent el temps, però jo crec que no, i més si les coses surten tant bè, i la gent respon tan positivament. I això o vaig pensar el moment de començar el concert dels Obrint Pas, allà, a dalt darrera l’escenari, veient tot el munt de gent esperant a començar, cridant mentre es presentaven i tocaven les primeres notes de benvinguts al paradis, i jo mentrestant, allà a dalt de l’escenari al costat d’un dels meus grups de música preferits, on havia anat a tant de concerts, veient com funcionava tot, nomès per aquesta sensació, la sensació de dir, cullons jo he estat un dels que he muntat això, no se, però vaja, la satisfacció aquesta, per molt de pencar que m’haguès fet, i per molt de no poder estar ballant saltant i cantant sota l’escenari, no me la treu ningú, una sensació genial, que encara és més gran quan hi havia gent, que et sonava la cara, o que ni coneixies, i et deien que gràcies, que feia temps, i que ja tocava que a Blanes és muntès alguna cosa gran, a part de les ja tipiques de Barrakes, entre alguna altre. Una sensació que va culminar amb la canço de Barricades, on varia gent vam pujar a onejar les banderes dels diferents pobles a dalt l’escenari, i aquestes sensacions, juntament amb la de sentir per un moment la sensació en plena festa del concert que pot sentir algú que toca per milers de persones a dalt l’escenari va ser genial.
Amb tot això i desprès del concert, tocava el més dur, i últim esforç, el de desmuntar tot el marder que haviem fet, i que vam acabar cap allà les 6 del mati, ja us he dit que era un dia llarg. Per cert agraïr sobretot la gent de les JERC de Tordera que van fotre una feinada, i que van estar fins l’ultim moment desmuntat l’escenari.
Amb tot això direu dons ja està no?, doncs no, diumenge a les 9 del mati, em trucaven el mobil, perquè anés a obrir la Coope, perquè venien a buscar les taules, en prou feines m’aguantava, però vam fer un esforç, juntament amb l’Èric i vàrem anar a obrir la Coope, i desprès, a esmorzar amb en Carles per recuperar forces, ja que ens tornava a esperar un dia llarg, no tant, però llarg.
Un cop esmorzats, dons cap a Vidreres, on ens trobàvem amb un bon dinar a casa l’Edu, la penúltima executiva regional de Comarques, abans del congrés regional d’aquest dissabte, on deixo desprès de dos anys la Secretaria Regional de Política Municipal, i s’aprofita per renovar gran part de la Regional i entrar nova gent.
Un cop ja a dilluns, dons més desmuntatge, que si portar les begudes obertes a la Coope, que si tornar el camió de les begudes, que si anar a pagar una cosa, que si descarregar les fotos de la diada, fer el vídeo, la nota de premsa, i enviar els fotos del concert a en Xavi Sarrià, ja que ells s’havien deixat la camera a l’hotel, etc. I amb tot això, i picant alguna coseta per dinar, no gaire, a les 5 marxàvem amb ma germana cap a Castelló d’Empuries.
Fira Medieval a Castellò d'Empuries
Alguns podreu pensar que anàvem a la fira medieval que es feia. Doncs no, anavem a ajudar els companys de JERC Figueres i Castelló, a muntar el concert que feien la mateixa nit on actuaven Felu Ventura i Dept. Tot i això ens vam donar el gust, d’anar a veure la fira medieval, que per cert estava molt bè i vàrem poder veure una lluita de cavellers davant la plaça de l’església. Amb tot això i entre els concerts dons s’ens va fer les 6:30, i fruit del cansanci i d’altres qüestions, vàrem decidir dormir ni un parell d’hores, i ja a les 8 del mati del dimarts, dons ens aixecavem i marxavem cap a Blanes, ja que a les 10 haviem d’estar presentables per l’ofrena floral i llegir el manifest de condemna als atemptats feixistes que està patint Blanes aquests dies.
Sergi i Ada abans de començar la mani sentats al mig del carrer
Conseqüencies de la guerra d'aigua amb una noia, de la qual no vull recordar el nom de Figueres
Són les 10:30 del Dimarts 11 de setembre, i amb tant de trote a sobre, toca l’ofrena floral, llegeixo el manifest que aquesta tarda o demà ja us penjarè, i ja cap a les 12, i desprès de cantar els segadors, i està per allà, marxu a casa. A fer 4 trucades, i sense ni durmir ni dinar, marxem amb en Sergi i l’Ada cap a BCN, allà arribem a les 6 a la Mani a Pl. Urquinaona. Ens trobem amb en Joan Bertrana i molta més gent, amb l’Adam, en Macià, gent de la Uni, amb molts companys de JERC, que tot i el cansanci del dia encara anem xerrant. Un cop la Mani arriba al final decidim fer el millor de la tarda i del dia, sentar-nos a l’ombra de les palmeres de Arc de Triomf, amb una cervesseta ben fresca esperant a que comenci el concert.
Obrint Pas durant el concert del 11-set a arc de triomf
Aquest cop si, aquest cop toca disfrutar-ho de veritat, tornem a escoltar Feliu Ventura, de moment tranquil·litat, però un cop acaba, i amb el ritme de la batucada que s’hi feia per allà ens anem animant, a l’espera que comenci Obrint Pas. Comencem just davant la taula de so, però a mesura que passa el concert, anem avançant tímidament, ballant, repartint i rebent mols de cops, fins que aprofitant les espurnes d’una carretilla correm en Sergi, la Maria i jo, fins al davant de tot i vivim les 7 últimes cançons del concert a 2a fila, més apretats que sardines però continuant la nostre festa particular.
varem arribar fins la la fila
En definitiva un preludi de diada i diada de bojos, amb molt de cansament, però a al vegada molta satisfacció, perquè seguim fent coses, i reivindicant, allò que era nostre i que les armes ens van robar, reclamant la llibertat que vam perdre com a poble, la llibertat d’un poble, humil, elegre i combatiu
P.D. Perdoneu l’extensió del text, però es que han passat i fet moltes coses
