Ni Bolívia és Espanya, ni Catalunya Santa Cruz

Ara ja fa uns mesos, en ple mes de març, vaig tenir l’oportunitat de poder viatjar a Bolívia, dins el marc del 1r projecte de Cooperació al Desenvolupament que les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya hem realitzat i continuem treballant.

Gràcies a aquest viatge,a part de poder aportar el nostre petit gra de sorra per alleugerar les diferències tant abismals, que actualment encara existeixen entre els països del Nord, i els països del Sud, vaig poder descobrir la realitat d’un país com és Bolívia, des de la perspectiva més social, fins a la més política.

Per una banda, varem poder conèixer una estructura social molt diferent a la del nostre país, amb una majoria composada per indígenes, que durant molts anys han estat oprimits per una minoria oligàrquica, que han format les classes dirigents, i que a la vegada, posaven en mans de les grans empreses transnacionals i de les seves pròpies butxaques, el benefici econòmic que s’extreia de les matèries primes del país, com són els hidrocarburs.

Durant molts anys, aquesta oligarquia ha estat la que ha format i composat l’arc parlamentari Bolívia, fins fa poc més de 10 anys, on per primera vegada, un dirigent indígena, la classe oprimida fins al moment a tot el país, entrava com a Diputat al Parlament Bolivià en representació del Movimiento al Socialismo (MAS), i que des de aleshores, ha passat de obtenir un suport social minoritari, a obtenir el suport de més del 50% de l’electorat Bolivià en les darreres eleccions.

La pèrdua del poder estatal per part dels partits que conformen la dreta boliviana, els ha resignat, a ser minoria en el l’arc parlamentari nacional, perdent així el control estatal sobre l’economia i la gestió dels recursos naturals del país, i mantenint-se en el poder en una minoria de regions del país, anomenades les regions de la Mitja Lluna, on una d’elles és la província de Santa Cruz.

Segurament, a alguns de nosaltres ens sonarà per haver rebut, a traves dels mitjans de comunicació, tot el rebombori polític que està generant l’oposició i que es concentra a les regions de la Mitja Lluna, les regions més riques del país, i que és on viuen la majoria d’empresaris que han estat espoliant gratuïtament els recursos naturals del país Andí.

El cas, es que aquests dies, s’ha celebrat a Santa Cruz, un referèndum reclamant major autonomia i descentralització dels mecanismes de poder estatal, copiant en molts de casos, parts de l’Estatut del Principat de Catalunya. Fins a aquest punt, un independentista, podria està d’acord amb la reclamació d’autonomia i de més autogovern per part de la regió Boliviana, ara be, si ho mirem amb més detall, trobarem detalls, que ens faran veure, com aquesta lluita i reclamació per part de l’oposició Boliviana, no té absolutament res a veure, amb la situació que es poden trobar moltes de les actuals nacions que no tenen estat dins el context Europeu, com podrien ser Euskal Herria, Irlanda, Escòcia o els Països Catalans.

En primer lloc, l’actual oposició demana una major descentralització de les estructures estatals cap a les diferents regions, un fet, que personalment és necessari en qualsevol país del món, i per tant i estaríem d’acord amb aquesta reclamació. Ara be, quan aquesta reclamació, es realitza desprès de unes dècades on la dreta ha estat el Govern amb un model estatal totalment centralista, i ara són ells mateixos qui exigeixen un model descentralitzat, alguna cosa passa.

Si en aquest fet, li sumem, el fet que l’actual Govern del MAS-IPSP i d’Evo Morales, ha promogut la reforma de la constitució, que s’encamina cap a un model territorial descentralitzat,amb un reconeixament a les diferents realitats culturals del país, amb unes reformes socials per encaminar el país cap a una situació social molt millor que l’actual, on seran els propis bolivians i bolivianes qui gestionaran els recursos naturals i no les grans transnacionals, i on s’estableixen mecanismes de control molt més durs que els actuals per tal d’evitar la corrupció governamental.

A partir d’aquí, jo em pregunto, com és que l’oposició que forma la dreta boliviana, està en contra d’una reforma constitucional, que garanteix més drets, llibertats i descentralització del poder estatal cap a les diferents regions del país? Com és que mitjans de comunicació com són El Mundo i la COPE donen suport a un procés de descentralització estatal i a la vegada es posicionen contra el moviment independentista i nacionalista Català?

Les respostes són ben senzilles. L’actual dreta boliviana, està utilitzant l’exemple català tant sols per continuar mantenint les quotes de poder econòmic i de subministraments que fins a la pèrdua del Govern Nacional Bolívia controlaven juntament amb les transnacionals, i que els ha servit per enriquir les seves pròpies butxaques, i les arques de les empreses que gestionaven gran part dels recursos del país, i deixaven de banda a la gran majoria de població del país andí.

No ho fan pas perquè les províncies de la Mitja Lluna com Santa Cruz, constitueixin una història i una cultura pròpia que porta oprimida per una estructura estatal, o qualsevol altre relació, amb les actuals nacions sense estat de l’actual Europa. Per tant, la comparació que fan molts mitjans de comunicació, comparant la situació de Santa Cruz, amb les diferents nacions sense estat europees, no és ni molt menys certa.

El que encara sobta més, es que en el passat, polítics catalans, en aquest cas de Convergència i Unió, o gent com el Sr. Villatoro en un article al Singular Digital, es posicionessin tant clarament, a favor de les demandes de la oligarquia boliviana.

La mateixa oligarquia, que ha estat expropiant el país durant molts anys, i que ara per ara, tant sols vol obtenir més autonomia a les regions que controlen, per poder mantenir la seva dictadura econòmica que ha estat ofegant a la població boliviana durant tants anys, i no com ells diuen, per compartir la mateixa lluita del poble català.

Ja que si la lluita independentista del poble català, és tant sols una demanda, perquè les transnacionals mantinguin les seves expropiacions econòmiques sobre el meu territori, deixant de banda a la majoria de la població del meu país, duent-nos a una situació econòmica per sota dels llindars de la pobresa, us asseguro jo, que no seria ni molt menys independentista.

Polítics i els "polítics de Salsa Rosa"

Alguns de nosaltres, hem celebrat com la televisió guanyava un xic més de seriositat i respecte amb la mort de programes com el Tomate, i Salsa Rosa, però també ens hem frustrat quan han tornat a sorgir programes del mateix estil i semblants.

Sembla a ser, que últimament, costums més normals de programes (si així se’n poden dir) de televisió, s’han traslladat a la política municipal de Blanes. I el més clar exponent va ser el passat ple de Blanes, que tot i no poder-ho seguir en directe, diferents mitjans de comunicació han recollit les paraules que es varen poder escoltar de boca dels polítics i d’alguns assistents al ple municipal.

Per una banda, m’enalegro de no haver pogut anar al Ple Municipal, ja que així em vaig salvar d’un altre onada d’insults d’alguns “polítics”, contra la resta de Polítics. No voldré entrar a dir noms de persones, ja que tothom ja sap a qui em refereixo, però si hi ha algun culpable de que una part dels polítics d’alguns partits de Blanes, siguin uns polítics més de Salsa Rosa que altre cosa, aquests són el grup del PSC i del PDB.

Convivim en un sistema de majories electes, i no de majories de vots, i per tant, això provoca, que no sempre el partit amb més vots, regidors, o parlamentaris, acabi governant. Una pràctica que tots els partits es beneficien. Alguns cops el PSC té la presidència de la Generalitat tot i no ser el partit amb més diputats i vots del país, i d’altres vegades, el PSC perd l’Alcaldia de Blanes, per no haver sabut escoltar a uns o altres, i no recollir la majoria necessària per a Governar.

Per tant, el que no es pot fer, un cop tens, o no tens el poder, és començar a jugar brut. I aquí n’és tant culpable el PSC de Blanes, i el PDB.

En aquest últim cas, que com a mínim jo crec que es mereixeria dimissions polítiques en cadascuna de les parts, per una simple qüestió de sanejament polític, seria el conflicte de treure referències a la vida personal dels polítics i de tots aquells qui els envolten. Va començar en PSC de Blanes, traient a la llum que una persona, que segons una part de la oposició era un càrrec de confiança, i que a la vegada es va mostrar que de càrrec de confiança, encara, no tenia res, tenia deutes amb l’administració pública.

Ja en aquell moment, ja em vaig sentir avergonyit, perquè el grup més votat de Blanes, utilitzes les formules que utilitzen programes com Salsa Rosa.

Ara be al passat ple, el regidor del PDB, va tornar a carregar amb el mateix argument, que el PSC li va tirar contra un integrant del seu partit, (siguin els dos arguments certs o falsos) en aquest cas contra el nou regidor del PSC que entrava en substitució d’en Quim Valls.

El més escandalós de tot, va ser que els del PSC es posessin les mans al cap, perquè un “polític” utilitzes arguments com aquells per atacar-los. Però jo em pregunto, com és que els mateixos “polítics” que aquest dilluns posaven el crit al cel, perquè no s’avergonyien quan ells mateixos, els polítics del PSC van utilitzar el mateix sistema contra el PDB?

Jo com a mínim, crec que els Polítics (CiU, ICV-EUiA, ERC i PP de Blanes), haurien de fer un gest a Blanes contra els “polítics” de Salsa Rosa, i els grups municipals, també de Salsa Rosa com és el PDB i el PSC, treure’ls-hi targeta vermella, i que per higiene política, tots quatre es posessin junts a la feina per tirar un poble endavant, que molta falta ens fa, i a la vegada, deixar a tots aquells polítics de Salsa Rosa, que ara per ara tenim a l’Ajuntament, castigats perquè reflexionin del seu comportament.

Com a mínim, com que sóc conscient que aquest desitg és difícil que és compleixi, si haig d'anar al Ple Municipal un altre cop, potser caldrà que i vagi amb les crispetes i la Coca Cola, i aixì disfruti de l'espectacle.

Lluitar, crear, construir... (1)

Desprès d’un període més llarg del compte de vacances blocaires fruit dels exàmens i altres cosetes, torno a l’activitat, amb una petita trilogia d’escrits, esperant que la seva lectura sigui la més fluïda i interessant possible (cosa ben difícil)

Lluitar per les nostres llibertats: Segurament, cadascú, emprendrà aquesta frase/acció a diferents nivells, alhora de construir el dia a dia, el nostre camí, cap a la creació del nostre propi estat. Aquests últims dies, igual que al llarg de tota la dècada dels 90 fins a l’actualitat, hem pogut anar veient processos d’emancipació nacional al llarg d’aquesta Europa cada cop més consolidada dins el marc internacional. Una Europa, que cada cop més, podem veure, que qualsevol nació, on dins la seva població, s’hi consolidi més del 50% de suport popular en favor del dret a la lliure determinació dels pobles, aquesta ho aconsegueix, sent reconeguda per la gran majoria d’Estats i principals potències mundials, amb l’excepció de casos com Rússia, Sèrbia o la mateixa Espanya, que queden en el més pur ridícul dins el sistema internacional com a països de escassà transparència i esperit democràtic.

foto de l'acte central de campanya a girona (veure vídeo)

I és aquí on hem de seguir lluitant per l’assoliment de les nostres plenes llibertats com a persones, i com a conjunt. Unes llibertats que l’estat espanyol, ens nega i ens seguirà negant sempre que pugui, ja sigui il·legalitzant partits polítics, deixant un buit electoral, a un sector de població que conforme gairebé més del 15% de l’electorat d’Euskal Herria, tancant diaris, oposant-se a la participació de la nostra selecció nacional en diverses competicions...

I continuar lluitant, no significa, emprendre discursos romanticistes, ser l’abandera’t exclusiu, per la seva catalanitat pura i dura, creant un únic discurs de la catalunya catalanista, o de la catalunya pura,. No és això, sinó que és en gran part tot el contrari, la lluita per assolir una igualtat de drets i beneficis socials, que afavoreixin a totes les catalanes i catalans, des d’aquells que han vingut des de fora, fins aquells que han estat sempre per aquestes terres. Perquè tant sols amb l’igualtat i el benestar de la majoria de la ciutadania dels Països Catalans, serà possible aconseguir aquesta majoria social que ens porti cap a la consolidació del nostre propi estat.

Segurament molts estaran cansats, alguns potser no entenen encara algunes accions i situacions, però el que si que hem de tenir clar, com a mínim jo la tinc, és que per assolir els nous espais de sobirania, per aconseguir els avenços fiscals, socials, formatius, s’ha de treballar des del poder. Ho deia en Joan Puigcercós, el passat dia a la conferència de les JERC a la UPF, “per avançar i lluitar, per l’assoliment d’una majoria social, hem de començar a treballar des del poder institucional”, ja que quan l’enemic, té a les seves mans, la maquinaria de poder de tot un estat, si tu, no lluites des de, i amb, poder, segurament, la lluita no l’aconseguiràs guanyar.

Per tant, quedar-se a casa el 9-M, és un clar retrocés a la nostra lluita, perquè per desgràcia, a Madrid, encara si decideix la gran majoria d’afers que ens afecten, i si no hi ha ningú, ningú amb un clar esperit sobiranista a Madrid, no avencarem, en tot cas farem un pas més, però endarrere, i acabarem sent aquell peix que abandona la lluita per remuntar el riu, i deixa que la corrent se l’endugui riu avall. Per tant, no hem de ser covards, i el 9-M hem de demostrar, a la Dreta Catalana regionalista, a la Dreta Espanyola, a l’esquerra Espanyola, i als federalistes d’esquerres, que d’independentisme, segueix viu, a les institucions, i segueix parlant clar i construint des de Madrid el camí cap a la independència del nostre país. I ara per ara, l’únic interlocutor catalanista, i independentista existent a Madrid, n’és tant sols un, tant si li dius Esquerra com si li dius ERC.

(...)

Ja tinc el FACEBOOK

Si ja fa uns dies que corria per la xarxa, i companys de blocs, la nova sensació que s’està posant de moda, una entre d’altres, el FACEBOOK.

Aquests dies entre exàmens i estudis, dons he anat xafardejant aquesta eina, de principi un xic complicada d’utilitzar, però amb una mica de pràctica, és d’allò més senzill, i entretingut.

Tot un nou món on vas trobant moltíssima gent coneguda i per conèixer. Us ho recomano. i de pas fes-hi una visita AQUI

Les JERC a Bolívia (4)

Definitivament, avui us escric aquest últim post des de Bolívia, a partir de demà emprenem el viatge de tornada cap els Països Catalans desprès d’uns dies, de visites, explicar la realitat política dels països catalans, conèixer molta gent i compartir moltes experiències fins ara mai viscudes.

Si en els passats dies, us escrivia, explicant les diferents reunions i trobades, avui cal destacar, tot el rebombori mediàtic, que ha suposat aquesta visita de les JERC a Bolívia. Han estat uns dies, per poder donar a conèixer i de pas internacionalitzar el conflicte polític dels països catalans, explicar i dir a la gent, que a l’altre punta del món, hi ha un país oprimit i colonitzat per l’estat espanyol, que som diferents a ells, que vivim una altre realitat, i que en el fons compartim molts projectes, i molts objectius amb la gent del MAS-IPSP.

a l'entrada del departament de Vice-presidència

I és que el fet més gratificant d’aquest viatge, ha estat, poder rebre el suport a la nostra lluita per part del MAS-IPSP, una lluita que hem de continuar internacionalitzant, i donar a conèixer als diferents racons d’aquest món, ja que d’aquesta manera, i quan arribi aquell dia en que les catalanes i els catalans podem decidir el nostre futur com a estat propi, tinguem les complicitats dels diferents Estats d’arreu del món.

la Canyi, juntament amb la Lidia( Joventuts del MAS-IPSP) a la tele

Gràcies a aquesta visita, hem pogut parlar amb els principals dirigents del Govern Bolivià, hem pogut donar eines formatives i organitzatives, als joves del MAS-IPSP, per així poder animar a més joves, i poder agilitzar la seva lluita revolucionaria, cap a tots aquells projectes que tenen en ment per poder tirar endavant un país, defugint dels corrents neoliberals que fins ara l’han governat.

una de les portes dels despatxos de la TNB, on els periodistes havien enganxat algun adhesiu de les JERC

En l’apartat més mediàtic, les JERC hem estat presents explicant el nostre projecte, en els principals mitjans de comunicació del país. Hem parlat en una entrevista en profunditat a la televisió nacional boliviana ( la TVE1 de Bolívia) durant gairebé mitja hora en un programa semblant als matins d’en Cuní, per fer una comparació mínimament semblant, hem estat presents a la ràdio nacional, és a dir, la Catalunya radio boliviana.

i és que així, fer entendre les coses és molt fàcil, la gent del MAS no podia entendre que hi haguès encara ara un simbol de l'epoca feixista a la façana de la casa de Espanya, i es preguntaven si a Alemanya, encara hi havien simbols feixistes tambè

Unes aparicions claus que han servit a les bolivianes i als bolivians a saber que al Mediterrani hi ha un poble que lluita per tornar assolir aquella llibertat nacional que ara fa ja gairebé 300 anys, els mateixos colonialistes que van fer un dels majors genocidis contra les poblacions indígenes de la Amèrica llatina, ens van prendre per les armes la nostra llibertat. Fins al punt, que ahir mentre varem anar a un bar, el cambrer ens va reconèixer, i ens va felicitar i encoratjar a seguir endavant amb la nostra lluita.

De moment, aquest és l’últim post des de Bolívia, on aprofito les últimes hores d’estada en aquest país, per poder estudiar una mica, en aquest dissabte que tenim lliure, ja que tant punt arribar als Països Catalans, comencem els exàmens, i dos dies desprès, tinc el primer d’ells.

Quan arribem a casa, també podreu gaudir de tota l’entrevista al programa dels matins de la Televisió Nacional Boliviana, entrevistes de radio, i altres informacions

Les JERC a Bolívia (3)

Si ara fa uns dies us escriviem explicant el primer dia de l'experiència que estem tenint com a delegació de les JERC, amb un programa de cooperació amb les Joventuts del MAS-IPSP de Bolívia, avui us volem explicar l'apretada agenda i les diferents trobades que hem tingut al llarg d'aquests dies.

Al Parlament amb el diputat David Herrada

Durant aquests dies a Bolívia hem tingut l'oportunitat de reunir-nos, amb les tres associacions socials que en el seu dia vàrend ecidir donar un pas endevant i constituïr-se com a partit polític, amb l'intenció, que des de les classes populars, en aquest cas els indigenes, puguessin tenir veu propia, en la política estatal i fins i tot en el govern de la República de Bolívia.

A l'hemicicle del Parlament de Bolívia

De totes aquestes reunions, destacar la trobada emotiva amb l'organització social de las Bartolinas, on ens vàren explicar totes les dificultats i matançes que vàren patir, en el procès previ de constitució del MAS com a partit polític.

Amb la gent de las Bartolinas

Per altra banda, tambè hem tingut l'oportunitat de reunir-nos amb militants i gent de la direcció de les joventuts del MAS-IPSP, on vàrem explicar la situació del conflicte polític que vivim als Països Catalans. Per altra banda, des de les JERC hem mostrat, la nostra condemna, envers la situació que viu el país respecte les demandes autonomistes de provincies com Santa Cruz i la mitja lluna, tant sols, per poder mantenir el poder, desprès de la seva perdua al 2005. Aquests moviments autonomistes, estan conformats per els partits polítyics de dreta, que durant els seus passats mandats en el poder, es dedicaven a fer una política centralista, sense tenir en compte les més de 30 comunitats indigenes amb una llengua propia.

A la conferència amb la gent de les Joventuts del MAS-IPSP

Es per aquest fet, per l'unica motivació per part dels latifundistes de la dreta més rancia de Bolívia, que han vist una justificació per mantenir els seus negocis individuals, en el sistema de els autonomistes implantat a l'Estat espanyol, i fins i tot, han copiat literalment, articles de l'estatut d'autonomia de Catalunya, per justificar la continuïtat del poder.

És per això, que des de les JERC ens posicionem, al costat dels companys del MAS-IPSP, en la seva revolució social i economica que estan portant a terme en els últims anys. Per la seva banda, tambè recolzem al MAS, en la consolidació de la nova constitució boliviana, una constitució, que reconeix al mateix nivell les 36 lengues autonomes i realitats diverses que conviuen a Bolívia.

amb la gent de les joventuts del MAS-IPSP

Ja per acabar, dir-vos que la presència de les JERC ha comportat que el conflicte polític que viuen els Països Catalans, estigues en portada dels principals informatius televisius i radiofonics dels mitjans de comunicació bolivians. En aquest sentit, ahir a la nit, l'informatiu de la Televisió Nacional Boliviana, que per entendrens és la TVE1 de Bolívia. Per altrra banda, i aquest mati, les JERC hem aparegut a una especie dels matins de tv3, explicant en una entrevista de mitja hora la realitat dels Països Catalans.

a la roda de premsa

podeu veure el vídeo a www.jerc.cat

Les JERC a Bolívia (2)

per problemes tècnics el primer post s'ha borrat, quan tinguem temps el tornarem a fer

de moment una delicia

Des de Bolívia (1)

A l'avió de cami cap a Buenos Aires

Si en el passat post, us escrivia, de tot el trote d'avió que ens tocava fer per arribar fins a la Paz, avui, un cop arribat, i desprès de 4 vols, sortint dels Països Catalans, passant per Espanya, Buenos Aires, Santa Cruz (Bolivia), i la Paz, ens ha tocat un dia molt mogudet.

Pendre el sol durant un parell d'hores a Buenos Aires, 30€

Tambè haig de dir, que el viatge, va ser d'allò més variat, des d'anar a pendre al sol a la gespa dels voltants de l'aeroport de Buenos Aires, i haver de pagar una pasta per les 4 hores de sol en forma de taxes, i d'anar a parar a Sta Cruz, amb una calor infernal d'allò més tropical, ens plantavem a la Paz, desprès de més de 30 hores de anar d'un lloc a l'altre del món.

A l'aeroport de Santa Cruz ja força demacrats

La Jornada d’avui a començat d’allò més moguda. Sense gaire temps per descansar desprès de d’interminable viatge, ens hem llevat a les 6 del matí, per tot just sortir a les 7 en punt, cap a la antiga ciutat del Sol, actualment coneguda com Tiwanaku.

Al mini que ens ha portat a Tiwanaku

El viatge fins allà, ha estat del tot més característic i sorprenent. Principalment aquest mati era el primer contacte real amb la ciutat. Una ciutat, situada enmig d’una vall, on les zones riques es concentren a la part més baixa de la vall, per tal d’aprofitar, el poc oxigen que es respira a l’aire fruit de la gran altitud en la que ens trobem, uns 3800 metres sobre el nivell del mar.

La Paz

Ens hem desplaçat fins la ciutat del sol en una especie de furgonetes, taxi, bus, o quelcom semblant anomenats minis. Un transport d’allò tot peculiar. D’allà fins a la ciutat del sol una bona hora i mitja, en una carretera d’allò més perduda, i amb uns conductors d’allò al més pur estil Grand Theft Auto, o quelcom joc semblant de conducció perillosa.

La Ciutat del sol de fons

La ciutat del sol, simplement una cosa espectacular. Enmig d’una vall a uns 3900 metres d’alçada, una vall immensa, plena de camps verds. Allí tambè hem pogut dinar, provant un plat de Llama, si aquell animal tant típic d’aqui, i a la vegada, ens hem començat a aficionar als Mates de Coca.

Més ciutat del Sol

i més ciutat del sol

D’allà hem tornat cap a la Paz, per reunir-nos amb Fidel Surco, Secretari General de la Confederación de Colonizadores de Bolívia(CCB). Actualment, la CCB, és un dels tres moviments socials i polítics que fundaren el MAS-IPSP, i que des de el govern apliquen les polítiques del nou socialisme Bolivià.

On vàrem dinar Yama

Durant la trobada, s’han tractat entre d’altres qüestions, els treballs de l’assemblea Constituent de Bolívia, les polítiques públiques en matèries d’educació i d’ajudes pels joves que s’estan impulsant des de el Govern per afavorir el canvi social i econòmic de la República de Bolívia

Un moral pro EVO

També s’ha tractat la situació de reconeixement oficial de les més de 30 comunitats indígenes, que conformen el país. En aquest sentit, els representants de les JERC han aportat la seva experiència viscuda en el procés de normalització lingüística viscut als Països Catalans.

Trobada amb Fidel Surco, Secretari General de la Confederación de Colonizadores de Bolívia

Durant la trobada, el dirigent del MAS, Fidel Surco, s’ha interessat per la situació política i social dels Països Catalans, i per la lluita pel dret a decidir del poble català.

Foto a la Seu del MAS a la Paz

Ara són les 9 de la nit i anem a sopar amb els Joves del MAS, i la seva executiva nacional. En els propers dies seguirem informant

Des de l’altre punta del món

Una abraçada a tothom

Propera destinació: Bolívia

Dons si, el proper Diumenge, 13 de gener, fins el dilluns 21 de Gener, estaré fora.

Aquest cop toca anar a Bolívia, fruit d’un projecte que estem portant a terme les JERC des de la Comissió de Política Internacional, amb el MAS Bolívia.

el recorregut del viatge via google earth

En total el viatge són al voltant de 23.851 km en avió. Dels Països Catalans (Barcelona), passant per Espanya(Madrid), per Argentina (Buenos Aires) fins arribar a Bolívia (La Paz), i de tornada, sortint de la Paz, via Perú (Lima), Espanya (Madrid) i arribant als Països Catalans (Barcelona)

A partir de dilluns, i si trobem accés a Internet, esperem que si, ja ús informaré de l’experiència, i el treball que anem a fer amb els companys del MAS Bolívia

De viatge (3): Països Catalans – Euskal Herria ( Gasteiz- Dulantzi - Bilbo) – Espanya (St. Domingo de la Calzada, La Rioja) - Països Catalans

Sense cap ànim de seguir fent-me pesat, avui acabo, per fi, el resum de les meves mini -vacances, que us he anat explicant aquests últims dies. Segurament m0haurè deixat cosetes, però per no fer d’aquest bloc, uni-tematic, crec oportú, i segurament vosaltres, els pocs que hem llegiu, segurament ho agraireu.

Si en el passat post parlava sobre les festes, aventures i sensacions, de l’estada per Euskal Herria, avui hem toca parlar dels altres tres dies, en que els vaig passar al país del costat.

Tot i no desplaçar-me gaire, tant sols estàvem a menys de dues hores de Bilbo, tot s’ha de dir, que el canvi de país era d’allò més destacat. Des de la gent que et trobaves pel carrer, la seva forma de vestir, parlar, i relacionar-se, fins a la diferència en el paisatge, al passar de moltes muntanyes, i molt verdes, a passar a viure aquell fred, totalment sec, en una immensa plana on tant sols de lluny observaves grans muntanyes plenes de neu.

De fet, i el que no vull pas dir, és que uns haguessin estat millors que els altres, simplement, la gent era diferent. A Espanya, es vivia un altre rotllo. I aquesta és la sensació que vàrem tenir, no només jo precisament. Era totalment una altre forma de ser i de viure.

Varem començar el tour per la Rioja, arribant al que seria la nostre casa pels següents tres dies, a Santo Domingo de la Calzada. I tot just arribar va ser dinar, fer una migdiada per recuperar les forces de la festa del dia anterior, i anar directes cap a Logroño. Allí, ens vàrem dedicar a fer una visita rapida pel centre, tot, mentre consumíem i fèiem una ruta de bar en bar tastant, les especialitats en tapes, o pinxos, de cadascun dels bars. Ha destacar, que la gent es fotia xarrups de cervesa, en cada tapa. Un fet que vàrem patir desprès ja que nosaltres, com a xulus que som, vàrem fer els dos primers amb una canya de cervesa, i en el segon, ja vam veure, que el tercer pinxo l’acompanyaríem amb un xarrup d’aquells de cervesa. Personalment, els pinxos, jo hem quedava amb els de Bilbo, ja que la majoria dels que vam provar, basaven el seu ingredient principal en xoriç, un fet que personalment, un o dos estan força bè, però al tercer, ja cansava

Aquell mateix dia, ens vàrem prendre la nit de ligths, sobretot fent més futbolins que patxarans, ja que havíem de guardar forces per l’endemà que ja érem cap d’any.

Ja el dia 31, i desprès de dormir moltes hores, a la tarda, vàrem anar amb el Sergi, mentre la gent descansava, a fer un vol amb el cotxe, tot escoltant un magnífic “remember” d’algun d’aquells cd’s que escoltàvem quan érem més jovenets, i que de tant en tan escoltem, com Gigi d’Agostino, i acabant per una perla de CD que vàrem trobar pel cotxe, amb les cançons més famoses de la anomenada música màquina, ja siguin des de el Fly on the wings of love, fins al Dj!

Ja a mitja tarda, i abans del sopar, vàrem fer allò típic de anar a fer una birra, amb la intenció de fer-ne una tant sols, i que al final, no saps com en fas unes quantes, amb uns patxarans de propina. Un fet aquest, que va portar a que algú, del qual no diré el nom, es retires a dormir tot just abans de les campanades, i es despertes al cap de mitja hora, tot recuperat de la situació d’embriaguesa bonica amb la que havia començat a sopar.

I de la nit, dons que dir, una nit de cap d’any diferent, vestits, vaja més ben dit disfressats de Cawboys, amb les nostres pistoles i el gorro, de bar en bar i acabant la nit a una discoteca del poble, on a les 8 del mati, quan ens dirigíem a dormir, encara entrava un munt de gent. En definitiva, una nit d’aquelles, molt positiva en el sentit econòmic, on tant sols ens vam deixar no més de 20€, i amb la trista noticia, d’haver perdut, en alguna barra de bar, o haver donat a algú, les pistoles, per acabar així sent un cawboy embriagat, sense pistoles amb les quals disparar.

En total i ja per acabar, unes vacances d’allò més diferents, i d’estils ben diversos. Sortint dels Països Catalans, passant per Euskal Herria, i acabant a Espanya. On en tots els llocs, la festa i les sensacions han estat ben diferents, però a la vegada genials

P.D: Estic a la Uni així que quan arribi a casa ja penjarè les fotografies corresponents

De viatge (2): Països Catalans – Euskal Herria ( Gasteiz- Dulantzi - Bilbo) – Espanya (St. Domingo de la Calzada, La Rioja) - Països Catalans

Si en el passat post us parlava del primer dia de vacances, dons avui us parlaré del segon, tota una obvietat lògica.

El cas és que hem vaig despertar ben aviat, si conteu que havíem dormit ben poc i la festa per Dulantzi s’havia allargat fins ben tard. I és que eren cap allà les 10 del mati quan deixava aquest poblet de Araba, i hem dirigia cap a Gasteiz, on el meu company Sergi s’havia perdut entre copes i copes de birres i cubates.

Un cop ja recollit el perdut del meu amic, ens dirigíem cap a Bilbo. Va ser tant sols entrar amb el cotxe pels carrers de Bilbo, i veure un munt de gent amb estelades i Ikurrinyes pels carrers de la ciutat, va ser arribar a l’hotel i veure com un grup de catalans i catalanes també descarregaven totes les maletes a l’hotel, guarnits amb tota la vestimenta típica d’un partit de la selecció catalana, estelades, bufandes, samarretes, i fins i tot alguna barretina que posava el toc tradicional a tota aquesta moguda reivindicativa.

la carpa a les 12 del migdia, un gran ambient

De fet vàrem estar a un hotel força barat, però molt ben cuidat, i amb un cert toc de qualitat, que no vàrem poder gaudir, ja que un cop deixades les maletes i d’una bona dutxa, vàrem començar la festa prèvia al partit cap allà la una del migdia.

al gughengheim (s'escriu així?)

Ens vàrem recórrer els carrers i monuments més típics i cèn trics de la ciutat, i l’ambient semblava més típic d’una final de champions, que d’un altre partit de costellada de dos països, que volen tenir el mateix dret que tenen Escòcia, Gal·les, Irlanda del Nord i Anglaterra. En definitiva, que tot estava preparat per una cosa gran. Tothom passejant amb la seva bandera, gorros, samarretes bufandes, i de tant en tant, algun vasc, al veure’t amb la estalada al coll, et saludava amb un Visca Catalunya Lliure, et convidaven a alguna que altre cervesa, i la feies petar, aquell petit instant en que recorries entre la immensa multitud de gent un dels carrers amb més ambients del centre de Bilbo.

Va ser per allí on ens vàrem començar a trobar la gent de casa, que igual que nosaltres s’havia desplaçat a Bilbo, per viure de primera mà aquella festa de germanor, encapçalada per un partit de futbol. Cap a les dues ens vàrem juntar amb els companys de Barcelona, i al cap de pocs minuts, també és varen afegir companys de Ponent, de Comarques de Girona, entre d’altres.

una de les moltes comitives jerkis passejant el migdia per Bilbo

Tot i que vàrem acabar dinant a un Bocatta, l’ambient va seguir mentre dinàvem, amb càntics de taula a taula, i amb moltes rialles, com aquella del ja famós “vull esmorzar” tot acabant de cantar el “No volem ser...”

st andreu i blanes a Bilbo

I va ser tot just acabar de dinar, que marxàvem cap a la Mani en favor de la oficialitat de les seleccions Catalanes i d’Euskal Herria. Una Mani d’aquelles impressionants, amb un munt de gent per tot arreu, que confirmen aquella típica regla, que si existís un esport olímpic basat en fer Manis i Pancartes, els Bascos no tindrien pas cap rival, i sinó només us fa falta anar per Euskal Herria perquè a tot arreu i trobaràs, una pancarta, cartells o murals, i segurament que un cop a la setmana una manifestació també et trobaràs. Així que sana enveja del gran poder d’implicació social i política de la societat d’Euskal Herria.

a la catedral

Tot just desprès ja vam anar fent camí cap al partit, on de camí i fent unes birres als bars del voltant de la Catedral, ens vàrem trobar a altres amics i companys del Vallès, mentre fèiem temps per entrar al partit. Del Partit poca coseta, gran ambient, molt bon rotllo amb els companys bascos de la grada, i un empat, on el clar guanyador va ser la festa, i el bon rotllo.

Un cop ja acabat el partit, jo i en Sergi vàrem marxar cap a la carpa del centre, on tocava Betagarri, i on ens havíem de trobar amb la gent del dia anterior de Dulantzi, on va ser amb ells amb qui ens vam quedar de festa tot el concert.

els bascos i en Sergi

Tot just desprès, va ser qüestió de trobar-nos un altre cop amb la gent de Barcelona i de Lleida, on vàrem seguir visitant molts dels bars de la ciutat fins les 5 del mati.

En Moliner, en Gomez i en Daudèn de festa

P.D. Demà seguirem informant de la resta de dies, i amb més fotos, sobretot d’aquest dia, ja que la principal camera que vàrm fer servir va ser la del Sergi

De viatge (1): Països Catalans – Euskal Herria ( Gazteiz- Dulantzi - Bilbo) – Espanya (St. Domingo de la Calzada, La Rioja) - Països Catalans

Com alguns ja sabeu, aquests últims 5 dies, m’he agafat unes mini vacances, per desconnectar una mica de tot, ja sigui de les JERC (d’això mai t’hi pots acabar de desconnectar del tot com voreu) o de la uni.

De fet, el viatge, no era res de l’altre mon, per sort, o per desgràcia no anava pas a l’altre punta del món, sinó que tant sols anava a recórrer tres països ben diferents de la geografia Ibèrica.

Sortíem el dia 28 de bon mati, tant de matinada, que tant sols va donar temps de dormir ni mitja hora, si s’en pot dir dormir, per poder emprendre camí, fins a Sto. Domingo, no el que a tots us ve al cap, sinó que un Poblet, de la Rioja, ben a prop d’allò que en diuen la cuna del Castellano, San Millan de la Cogolla. Allí vàrem deixar a les 3 noies que ens acompanyaven a mi hi ha en Sergi en el cotxe per retrobar-nos-hi amb elles 2 nits més tard.

Al cotxe amb la Marta, la Laia, la Cristina, en Sergi i jo mateix

Un cop feta aquesta parada tècnica, vàrem marxar des de Santo Domingo fins a Gasteiz, amb la companyia d’en Toni i l’Ada, que ens varen acompanyar en el dinar a la capital de Araba. Allí vàrem dinar al Bar Zazpi (7), un bon menú i molt bo per cert. Un bar molt recomanable situat al centre de la capital alabesa, en un dels principals carrers de bars de la ciutat.

Ja desprès de dinar, ens vam dirigir a Dulantzi, on en Sergi i jo havíem de passar la nit. Dulantzi, un poblet a les afores de Gasteiz de prop més de 2000 habitants. Allí, ens havíem d’allotjar a casa de tres germanes euskaldunes, que havíem conegut sobretot a l’Acampada 08 i en algun que altre acte.

Dulantzi

Ja a la tarda, vàrem anar de bars per Gasteiz, amb diferents amics que havíem conegut a l’Acampada jove, tots ells d’Araba i amb la Marta de Girona, on aprofitant que passàvem la nit allí, vàrem quedar amb tots ells. Allí, a Gasteiz, vaig aprofitar per anar a una manifestació, com de les que es fan cada últim divendres de final de mes, en favor de l’acostament dels presos bascos a casa. I de fet val a dir que va ser una experiència molt gratificant, i de fet vista amb una certa gelosia. Gelosia en el sentit, de la voluntat d’implicació de la gent en la vida política i social del país, i que per desgràcia tant ens falta en el nostre país. Nosaltres podem parlar que hem pogut reunir no se quantes persones a la passada mani organitzada per la PDD, però és que allà, en aquella concentració i manifestació, que cada mes es repeteix, hi havia, i sense exagerar, més de 800 persones.

Desprès de la Mani, vàrem anar a recollir a la resta de gent que s’havia quedat al bar, per seguir fent alguna que altre copeta, i tot seguit tornar cap a Dulantzi a sopar i a fer una mica més de festa. I així va anar, la nit a sopar a casa de les 3 germanes, i desprès a fer algunes birres pels bar del poblet, que tot i tenir tant sols 2000 habitants hi havia uns 10 bars, amb força ambient. Ja per acabar a tall d’anècdota, i un fet segurament molt sorprenent, i que no era pas el primer cop que vivia, destacar la implicació, o el fort arrelament tradicional que tenen els bascos a tots nivells. Perquè, alguns ho trobareu freak, però jo ho trobo purament envejable, i que deixa molt a dir, i molt de respectar, que un grup de joves, pugui acabar la nit de festa, a casa seu, ballant balls del país i passant-s’ho d’allò més be.

de festa amb la Nebai i la Garazi

Podreu dir que amb aquest relat, que els propers dies aniré continuant per no fer-me gaire pesat, que pateixo una Baskitis molt greu. Jo més aviat, li diria, un sentiment d’admiració, cap a un país i una cultura, que cada cop que la intento conèixer un xic més, sempre m’acaba sorprenent

Els propers dies seguiré explicant i posant més fotos, de moment podeu veient fotos al fotolog

Defensa de les Balears per Joan Riera . Periodista del Diari de Balears

Perquè la nostra Nació és de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó


extret de Diari de Balears


A Joan Puig, defensor de les Balears

Arriben fosques noves del Principat. Esquerra Republicana ha decidit que Joan Puig no sigui el cap de llista a les pròximes eleccions generals per Girona. El posen de número dos, ja que la direcció nacional del partit donà suport a Francesc Canet com a cap de llista oficialista. Això vol dir que Puig pot no sortir elegit com a diputat. És preocupant per a l’Arxipèlag. A la passada legislatura, Puig es féu càrrec de la representació al Congrés dels interessos de les Balears a la Carrera de San Jerónimo. I ho acomplí a la perfecció. Les Balears no tenen cap diputat nacionalista. Ara mateix n’hi ha quatre del PP i quatre del PSOE. Aquests dos partits s’han repartit la tallada des del primers comicis del 1977. I clar, a Madrid comanda la disciplina. Ja és tradició que els diputats elegits per Balears es quadrin davant les ordres de Génova i Ferraz. Amb Puig defensant les Balears canviaren les coses. Primer es féu visible a l’Arxipèlag i contactà amb tots els que el podien apropar a la nostra realitat tan específica, tan envoltada de mar i d’ambicions. I després donà la cara pels illencs amb energia sorprenent com pocs principatins ho han fet mai pels balears a l’hora de la veritat. Puig ha fet aquí viva la famosa frase de Haggart: la sang és més espessa que l’aigua. Has demostat que l’activa, forta i limitada sang que ens uneix és molt més important que la immensa i fonda Mediterrània que ens separa.

Puig tal volta pagui ara que no tingué por de ficar-se dins l’aigua fins al coll, amb la credencial de diputat a la boca, en defensa de la nostra costa i per preservar el dret de pas de tots els illencs.

Puig denuncià la piscina que empra Pedro J. Ramírez, un protegit madrileny de Jaume Matas i del PP, a la Costa del Pins, a zona marítimoterrestre. Al Congrés, les iniciatives de Puig han posat contra les cordes la ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, que ha hagut d’anunciar mesures de protecció de la costa illenca. Puig ha fet més per les Balears en quatre anys que la gran majoria de diputats elegits aquí en tres dècades de submissió quarterera a les seves cúpules madrilenyes.

I aquells que no han volgut Puig de número u que no oblidin com ha plantat cara i ha deixat en ridícul al totpoderós Ramírez. Els que li han barrat el pas han fet més per Pedro Jota que l’anterior Govern del PP de Jaume Matas.

Aquesta evidència hauria d’obligar a cavilar a la direcció d’ERC a Barcelona. Que recordin que el període més negre del Principat durant tota la seva Història s’ha produït quan Mallorca ha estat portaavions de l’extrema dreta. Joan Puig va comprendre fa uns anys que lluitar pel Principat era aconseguir, entre d’altres coses, que a les Balears no fos primer arraconada i després anihilada la llengua catalana com a primer experiment del que li podria passar a Catalunya d’aquí un parell o tres de generacions.

I començà la seva lluita pel bé més preuat, pel territori; i pel seu punt més dèbil i ambicionat pels messetaris; la costa. I aconseguí fer perdre el nord al cap mediàtic del PP en el Manzanares, que es va veure forçat a fer autèntiques pallassades per mantenir els seus privilegis sobre una piscina que barra el dret de pas.

L’home de la investigació dels GAL, del Míster X i del enterado Pte, l’home que dugué Aznar al poder el 1996, l’home més influent dins l’àmbit de la dreta espanyolista va recular davant Puig, probablement l’únic polític que ha demostrat que no li tenia por.I arribi o no arribi a diputat, Joan Puig ha deixat per sempre la seva empremta d’honor i victòria a les petites i dèbils Balears.I nosaltres pocs, nosaltres feliços pocs, nosatres banda de germans, jamai no l’oblidarem.

Joan Riera . Periodista.

Va de publicitat...

En primer lloc el vídeo de pre-campanya d'ERC amb motius de la gent que ens diuen una raó per voler la independència.

Podeu dir el vostre a www.per-aixo-vull-la-independencia.cat




En segon lloc, dons un gran anunci com pocs s'en veuen, el del CD d'Obrint Pas, Benvingut al Paradís

Per uns mitjans de comunicació lliures de pressions polítiques

Us adjunto l'enllaç per adherir-vos al manifest iniciat per les JERC de Comarques Gironines en favor de uns mitjans de comunicació lliures de pressions polítiques, fruit de les declaracions nafastes que va fer un dirigent del PSC la passada setmana

Per adherir-vos heu d'entrar al web: http://www.perlallibertatdepremsa.cat


El manifest és el següent

Arran de les reiterades declaracions dels darrers dies fetes en nom del PSC per part de Joan Ferran, Portaveu Adjunt de tal partit, i creient en la necessitat vital d'iniciar la següent campanya per la salut democràtica i de llibertat de premsa, les JERC Comarques Gironines impulsa la obertura d'aquest portal tot cridant els ciutadans a signar per manifestar el seu rebuig i més rotund NO a les pressions polítiques envers els mitjans de comunicació i informació.

En vista de la pressió directa que ha practicat els darrers dies el PSC, en aquest darrer cas als mitjans de comunicació públics de Catalunya, i creient, doncs, que aquesta iniciativa que hauria de sorgir de la societat civil s'estava fent esperar massa, les JERC Comarques Gironines hem cregut convenient iniciar-la com a punt d'unió de tots els ciutadans que , independentment de la seva opció política, es mostren fermament en contra de les pressions que els sectors polítics dominants puguin exercir sobre els mitjans de comunicació tan públics com privats. Així doncs, presentant-nos com a ciutadans anònims, catalans i catalanes, i amb independència de la nostra opció política, fem una crida a sumar-se a la campanya a tots aquells ciutadans, associacions i organitzacions de qualsevol caire que:

1- Apostin per la llibertat d'opinió i de premsa, la pluralitat i el respecte a la coincidència o discrepància envers qualsevol opció política respectuosa amb els drets humans.
2- Es mostrin fermament contraris i molestos amb les pressions exercides pel PSC a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que pretenen que la Corporació adopti criteris d'informació segons si es beneficia o no al partit esmentat, en comptes de fer-ho seguint criteris d'estricta objectivitat.
3- Creient en la importància d'uns mitjans de comunicació lliures a l'hora d'informar, vulguin demanar als periodistes que exerceixen a Catalunya que no es deixin pressionar pels poders públics i, així doncs, que denunciïn públicament i sense embuts qualsevol xantatge o pressió que se'ls exerceixi per part de tercers, com ha estat el cas dels darrers dies.
4- Creuen en el model de Televisió i Ràdio Nacionals, amb objectivitat, dirigits a Catalunya i a la seva gent, així com també per als diversos territoris de parla catalana, que són per als que emeten, i que segueixin amb la seva tasca de normalització lingüística i reflectora de la identitat i història innegables del poble de Catalunya, model també posat en dubte a les pressions.

Els sotasignats d'aquest manifest creiem que aquesta reacció no podia esperar més. Ja ens vam sentir esgarrifats quan el passat mes de març el cap de comunicació de José Montilla, Antonio Bolaño, va amenaçar el redactor cap de política del diari La Vanguardia, amb la frase textual de " Te juro que no voy a parar hasta joderte", si no deixava de publicar un article que no considerava del seu al grat. Acceptant les disculpes de Bolaño i escoltant les paraules de Joaquim Nadal, el qual declarava que "ni es pressionen, ni es pressionaran els mitjans de comunicació", ara ens trobem davant un episodi de clar assetjament cap a la CCRTV en el seu conjunt. Per descomptat, ens sembla igualment greu la pressió a grups privats de comunicació, però tanmateix, considerem que fer-ho als mitjans públics és el súmmum de l'inacceptable i l'expressió més clara d'allò que és rebutjable.

Ja en conclusió, i tot recordant