el "YES WE CAN" de la Hillary, el necessitem per Esquerra

Aquest cap de setmana el panorama polític d’una part de l’Esquerra Independentista, en aquest cas d’ERC, ha estat en boca de tots. I és que el fet de fer unes primàries al més estil Americà, ha tingut un boom mediàtic d’allò més destacat, i que ha portat a Esquerra a les portades de diaris i telenotícies durant l’últim mes.

Per altra banda, potser són coses del destí, unes altres primàries, les que s’han viscut als EEUU durant l’últim any en el marc de la lluita per liderar el projecte del partit Demòcrata entre Hilary i Obama, s’han donat per finalitzades aquest cap de setmana quan Obama finalment ha obtingut el recolzament de la majoria de simpatitzants del partit, i que s’ha tancat amb el YES, WE CAN per part de la Hillary.

Des del meu punt de vista, tot aquest procés ha estat una clara mostra de democràcia interna de les dones i homes que formem el conjunt d’Esquerra i la pluralitat del nostre partit referent als diferents postul·lats dels candidats que és varen presentar a Secretari General i President del partit.

Tot i això, segurament encara ens queda arreglar molts aspectes d’aquest procés, i que entre tots hauríem de evitar, com per exemple algunes sortides de tò, i critiques d’alguns dels candidats/candidatures contra altres sectors del partit, a nivell públic, que en el fons tant sols serveixen per tirar-nos pedres sobre la nostre pròpia teulada.

Discrepàncies a part respecte tot el procés, ens trobem en una situació on una candidatura ha guanyat amb gairebé el suport del 40% de la militància que va participar a les eleccions, situant-se a 10 punts per sobre del segon candidat. Alguns podran considerar el marge molt estret, altres de just. En tot cas crec que el que ara toca és anar tots a una, i tots posar-nos a treballar perquè el nostre partit, agafi un rumb més o menys ideal al nostre, treballem perquè Esquerra, sigui cada cop més una eina més forta per seguir construint les bases al futur Estat Català.

Des del meu punt de vista, ara tocaria que totes les parts es posessin a disposició del President i del Secretari, i en aquest cas del partit, perquè tots junts féssim agafar a Esquerra, la linia i el camí adequat per tornar a créixer. Hem de deixar d’anar per 4 camins diferents dins el partit, i tornar a caminar tots 4 pel mateix i únic camí, desprès de que les urnes hagin parlat.

Crec humilment, que el que no podem fer, és que tota aquella gent de les 3 candidatures que no han sortit guanyadores, s’han d’amagar o passar a la militància passiva, tot el contrari, ara més que mai, toca treballar treballar i treballar, però deixar endarrera sectors crítics, i començar un altre cop a anar tots a una, ja sigui des de les institucions, o des de la secció local. Perquè tant sols serà junts, que aconseguirem que el nostre partit, sigui cada cop més gran.

Per tant crec que el que toca ara és que tant en Benach, en Carretero i l’Uriel, diguin el YES, WE CAN

Ni Bolívia és Espanya, ni Catalunya Santa Cruz

Ara ja fa uns mesos, en ple mes de març, vaig tenir l’oportunitat de poder viatjar a Bolívia, dins el marc del 1r projecte de Cooperació al Desenvolupament que les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya hem realitzat i continuem treballant.

Gràcies a aquest viatge,a part de poder aportar el nostre petit gra de sorra per alleugerar les diferències tant abismals, que actualment encara existeixen entre els països del Nord, i els països del Sud, vaig poder descobrir la realitat d’un país com és Bolívia, des de la perspectiva més social, fins a la més política.

Per una banda, varem poder conèixer una estructura social molt diferent a la del nostre país, amb una majoria composada per indígenes, que durant molts anys han estat oprimits per una minoria oligàrquica, que han format les classes dirigents, i que a la vegada, posaven en mans de les grans empreses transnacionals i de les seves pròpies butxaques, el benefici econòmic que s’extreia de les matèries primes del país, com són els hidrocarburs.

Durant molts anys, aquesta oligarquia ha estat la que ha format i composat l’arc parlamentari Bolívia, fins fa poc més de 10 anys, on per primera vegada, un dirigent indígena, la classe oprimida fins al moment a tot el país, entrava com a Diputat al Parlament Bolivià en representació del Movimiento al Socialismo (MAS), i que des de aleshores, ha passat de obtenir un suport social minoritari, a obtenir el suport de més del 50% de l’electorat Bolivià en les darreres eleccions.

La pèrdua del poder estatal per part dels partits que conformen la dreta boliviana, els ha resignat, a ser minoria en el l’arc parlamentari nacional, perdent així el control estatal sobre l’economia i la gestió dels recursos naturals del país, i mantenint-se en el poder en una minoria de regions del país, anomenades les regions de la Mitja Lluna, on una d’elles és la província de Santa Cruz.

Segurament, a alguns de nosaltres ens sonarà per haver rebut, a traves dels mitjans de comunicació, tot el rebombori polític que està generant l’oposició i que es concentra a les regions de la Mitja Lluna, les regions més riques del país, i que és on viuen la majoria d’empresaris que han estat espoliant gratuïtament els recursos naturals del país Andí.

El cas, es que aquests dies, s’ha celebrat a Santa Cruz, un referèndum reclamant major autonomia i descentralització dels mecanismes de poder estatal, copiant en molts de casos, parts de l’Estatut del Principat de Catalunya. Fins a aquest punt, un independentista, podria està d’acord amb la reclamació d’autonomia i de més autogovern per part de la regió Boliviana, ara be, si ho mirem amb més detall, trobarem detalls, que ens faran veure, com aquesta lluita i reclamació per part de l’oposició Boliviana, no té absolutament res a veure, amb la situació que es poden trobar moltes de les actuals nacions que no tenen estat dins el context Europeu, com podrien ser Euskal Herria, Irlanda, Escòcia o els Països Catalans.

En primer lloc, l’actual oposició demana una major descentralització de les estructures estatals cap a les diferents regions, un fet, que personalment és necessari en qualsevol país del món, i per tant i estaríem d’acord amb aquesta reclamació. Ara be, quan aquesta reclamació, es realitza desprès de unes dècades on la dreta ha estat el Govern amb un model estatal totalment centralista, i ara són ells mateixos qui exigeixen un model descentralitzat, alguna cosa passa.

Si en aquest fet, li sumem, el fet que l’actual Govern del MAS-IPSP i d’Evo Morales, ha promogut la reforma de la constitució, que s’encamina cap a un model territorial descentralitzat,amb un reconeixament a les diferents realitats culturals del país, amb unes reformes socials per encaminar el país cap a una situació social molt millor que l’actual, on seran els propis bolivians i bolivianes qui gestionaran els recursos naturals i no les grans transnacionals, i on s’estableixen mecanismes de control molt més durs que els actuals per tal d’evitar la corrupció governamental.

A partir d’aquí, jo em pregunto, com és que l’oposició que forma la dreta boliviana, està en contra d’una reforma constitucional, que garanteix més drets, llibertats i descentralització del poder estatal cap a les diferents regions del país? Com és que mitjans de comunicació com són El Mundo i la COPE donen suport a un procés de descentralització estatal i a la vegada es posicionen contra el moviment independentista i nacionalista Català?

Les respostes són ben senzilles. L’actual dreta boliviana, està utilitzant l’exemple català tant sols per continuar mantenint les quotes de poder econòmic i de subministraments que fins a la pèrdua del Govern Nacional Bolívia controlaven juntament amb les transnacionals, i que els ha servit per enriquir les seves pròpies butxaques, i les arques de les empreses que gestionaven gran part dels recursos del país, i deixaven de banda a la gran majoria de població del país andí.

No ho fan pas perquè les províncies de la Mitja Lluna com Santa Cruz, constitueixin una història i una cultura pròpia que porta oprimida per una estructura estatal, o qualsevol altre relació, amb les actuals nacions sense estat de l’actual Europa. Per tant, la comparació que fan molts mitjans de comunicació, comparant la situació de Santa Cruz, amb les diferents nacions sense estat europees, no és ni molt menys certa.

El que encara sobta més, es que en el passat, polítics catalans, en aquest cas de Convergència i Unió, o gent com el Sr. Villatoro en un article al Singular Digital, es posicionessin tant clarament, a favor de les demandes de la oligarquia boliviana.

La mateixa oligarquia, que ha estat expropiant el país durant molts anys, i que ara per ara, tant sols vol obtenir més autonomia a les regions que controlen, per poder mantenir la seva dictadura econòmica que ha estat ofegant a la població boliviana durant tants anys, i no com ells diuen, per compartir la mateixa lluita del poble català.

Ja que si la lluita independentista del poble català, és tant sols una demanda, perquè les transnacionals mantinguin les seves expropiacions econòmiques sobre el meu territori, deixant de banda a la majoria de la població del meu país, duent-nos a una situació econòmica per sota dels llindars de la pobresa, us asseguro jo, que no seria ni molt menys independentista.

Polítics i els "polítics de Salsa Rosa"

Alguns de nosaltres, hem celebrat com la televisió guanyava un xic més de seriositat i respecte amb la mort de programes com el Tomate, i Salsa Rosa, però també ens hem frustrat quan han tornat a sorgir programes del mateix estil i semblants.

Sembla a ser, que últimament, costums més normals de programes (si així se’n poden dir) de televisió, s’han traslladat a la política municipal de Blanes. I el més clar exponent va ser el passat ple de Blanes, que tot i no poder-ho seguir en directe, diferents mitjans de comunicació han recollit les paraules que es varen poder escoltar de boca dels polítics i d’alguns assistents al ple municipal.

Per una banda, m’enalegro de no haver pogut anar al Ple Municipal, ja que així em vaig salvar d’un altre onada d’insults d’alguns “polítics”, contra la resta de Polítics. No voldré entrar a dir noms de persones, ja que tothom ja sap a qui em refereixo, però si hi ha algun culpable de que una part dels polítics d’alguns partits de Blanes, siguin uns polítics més de Salsa Rosa que altre cosa, aquests són el grup del PSC i del PDB.

Convivim en un sistema de majories electes, i no de majories de vots, i per tant, això provoca, que no sempre el partit amb més vots, regidors, o parlamentaris, acabi governant. Una pràctica que tots els partits es beneficien. Alguns cops el PSC té la presidència de la Generalitat tot i no ser el partit amb més diputats i vots del país, i d’altres vegades, el PSC perd l’Alcaldia de Blanes, per no haver sabut escoltar a uns o altres, i no recollir la majoria necessària per a Governar.

Per tant, el que no es pot fer, un cop tens, o no tens el poder, és començar a jugar brut. I aquí n’és tant culpable el PSC de Blanes, i el PDB.

En aquest últim cas, que com a mínim jo crec que es mereixeria dimissions polítiques en cadascuna de les parts, per una simple qüestió de sanejament polític, seria el conflicte de treure referències a la vida personal dels polítics i de tots aquells qui els envolten. Va començar en PSC de Blanes, traient a la llum que una persona, que segons una part de la oposició era un càrrec de confiança, i que a la vegada es va mostrar que de càrrec de confiança, encara, no tenia res, tenia deutes amb l’administració pública.

Ja en aquell moment, ja em vaig sentir avergonyit, perquè el grup més votat de Blanes, utilitzes les formules que utilitzen programes com Salsa Rosa.

Ara be al passat ple, el regidor del PDB, va tornar a carregar amb el mateix argument, que el PSC li va tirar contra un integrant del seu partit, (siguin els dos arguments certs o falsos) en aquest cas contra el nou regidor del PSC que entrava en substitució d’en Quim Valls.

El més escandalós de tot, va ser que els del PSC es posessin les mans al cap, perquè un “polític” utilitzes arguments com aquells per atacar-los. Però jo em pregunto, com és que els mateixos “polítics” que aquest dilluns posaven el crit al cel, perquè no s’avergonyien quan ells mateixos, els polítics del PSC van utilitzar el mateix sistema contra el PDB?

Jo com a mínim, crec que els Polítics (CiU, ICV-EUiA, ERC i PP de Blanes), haurien de fer un gest a Blanes contra els “polítics” de Salsa Rosa, i els grups municipals, també de Salsa Rosa com és el PDB i el PSC, treure’ls-hi targeta vermella, i que per higiene política, tots quatre es posessin junts a la feina per tirar un poble endavant, que molta falta ens fa, i a la vegada, deixar a tots aquells polítics de Salsa Rosa, que ara per ara tenim a l’Ajuntament, castigats perquè reflexionin del seu comportament.

Com a mínim, com que sóc conscient que aquest desitg és difícil que és compleixi, si haig d'anar al Ple Municipal un altre cop, potser caldrà que i vagi amb les crispetes i la Coca Cola, i aixì disfruti de l'espectacle.

Lluitar, crear, construir... (1)

Desprès d’un període més llarg del compte de vacances blocaires fruit dels exàmens i altres cosetes, torno a l’activitat, amb una petita trilogia d’escrits, esperant que la seva lectura sigui la més fluïda i interessant possible (cosa ben difícil)

Lluitar per les nostres llibertats: Segurament, cadascú, emprendrà aquesta frase/acció a diferents nivells, alhora de construir el dia a dia, el nostre camí, cap a la creació del nostre propi estat. Aquests últims dies, igual que al llarg de tota la dècada dels 90 fins a l’actualitat, hem pogut anar veient processos d’emancipació nacional al llarg d’aquesta Europa cada cop més consolidada dins el marc internacional. Una Europa, que cada cop més, podem veure, que qualsevol nació, on dins la seva població, s’hi consolidi més del 50% de suport popular en favor del dret a la lliure determinació dels pobles, aquesta ho aconsegueix, sent reconeguda per la gran majoria d’Estats i principals potències mundials, amb l’excepció de casos com Rússia, Sèrbia o la mateixa Espanya, que queden en el més pur ridícul dins el sistema internacional com a països de escassà transparència i esperit democràtic.

foto de l'acte central de campanya a girona (veure vídeo)

I és aquí on hem de seguir lluitant per l’assoliment de les nostres plenes llibertats com a persones, i com a conjunt. Unes llibertats que l’estat espanyol, ens nega i ens seguirà negant sempre que pugui, ja sigui il·legalitzant partits polítics, deixant un buit electoral, a un sector de població que conforme gairebé més del 15% de l’electorat d’Euskal Herria, tancant diaris, oposant-se a la participació de la nostra selecció nacional en diverses competicions...

I continuar lluitant, no significa, emprendre discursos romanticistes, ser l’abandera’t exclusiu, per la seva catalanitat pura i dura, creant un únic discurs de la catalunya catalanista, o de la catalunya pura,. No és això, sinó que és en gran part tot el contrari, la lluita per assolir una igualtat de drets i beneficis socials, que afavoreixin a totes les catalanes i catalans, des d’aquells que han vingut des de fora, fins aquells que han estat sempre per aquestes terres. Perquè tant sols amb l’igualtat i el benestar de la majoria de la ciutadania dels Països Catalans, serà possible aconseguir aquesta majoria social que ens porti cap a la consolidació del nostre propi estat.

Segurament molts estaran cansats, alguns potser no entenen encara algunes accions i situacions, però el que si que hem de tenir clar, com a mínim jo la tinc, és que per assolir els nous espais de sobirania, per aconseguir els avenços fiscals, socials, formatius, s’ha de treballar des del poder. Ho deia en Joan Puigcercós, el passat dia a la conferència de les JERC a la UPF, “per avançar i lluitar, per l’assoliment d’una majoria social, hem de començar a treballar des del poder institucional”, ja que quan l’enemic, té a les seves mans, la maquinaria de poder de tot un estat, si tu, no lluites des de, i amb, poder, segurament, la lluita no l’aconseguiràs guanyar.

Per tant, quedar-se a casa el 9-M, és un clar retrocés a la nostra lluita, perquè per desgràcia, a Madrid, encara si decideix la gran majoria d’afers que ens afecten, i si no hi ha ningú, ningú amb un clar esperit sobiranista a Madrid, no avencarem, en tot cas farem un pas més, però endarrere, i acabarem sent aquell peix que abandona la lluita per remuntar el riu, i deixa que la corrent se l’endugui riu avall. Per tant, no hem de ser covards, i el 9-M hem de demostrar, a la Dreta Catalana regionalista, a la Dreta Espanyola, a l’esquerra Espanyola, i als federalistes d’esquerres, que d’independentisme, segueix viu, a les institucions, i segueix parlant clar i construint des de Madrid el camí cap a la independència del nostre país. I ara per ara, l’únic interlocutor catalanista, i independentista existent a Madrid, n’és tant sols un, tant si li dius Esquerra com si li dius ERC.

(...)

Ja tinc el FACEBOOK

Si ja fa uns dies que corria per la xarxa, i companys de blocs, la nova sensació que s’està posant de moda, una entre d’altres, el FACEBOOK.

Aquests dies entre exàmens i estudis, dons he anat xafardejant aquesta eina, de principi un xic complicada d’utilitzar, però amb una mica de pràctica, és d’allò més senzill, i entretingut.

Tot un nou món on vas trobant moltíssima gent coneguda i per conèixer. Us ho recomano. i de pas fes-hi una visita AQUI